Demà signem la venda del pis dels pares, on vaig viure des dels 9 anys (el meu germà diu que des dels 6) i fins als 33. I on he passat tantes estones, després, amb la mama. Tothom diu que és un pis fosc, estret i mal distribuït, però jo el trobo lluminós i amb una distribució perfecta, des del rebedor fins al celobert. Serà que el miro amb el cor i no amb el cap. Quan hi vam anar a viure érem cinc: l'àvia, el germà, els pares i jo. Però als meus 26 ens vam quedar soles, la mama i jo, com a companyes de pis.
El pis guarda moltes vivències, ai! si aquestes parets parlessin... Tinc gravat el dia que el pare va morir, als meus braços, i no fa tant la nit que la mama respirava amb dificultat asseguda al sofà i em deia "marxa nena" però no vaig marxar, 24 hores abans de patir l'infart que va ser l'inici del final. També recordo l'àvia, asseguda davant la tele fent les mateixes preguntes una vegada i una altra, per la demència que patia.
Però també hi ha molts bons records. Àpats en família, molta família al voltant d’una taula gran, amb converses sorolloses. Festes d’aniversari amb els amics. Sopars a la “terrassa” amb el pare, que insistia a fer ús del balcó i jo el seguia amb devoció. El pare i les nostres converses, com aquella en què em va voler explicar la menstruació un dia que la mare i l’àvia no hi eren (perquè quan anys abans em va explicar com naixien els nens, amb un llibre meravellós que encara conservo, elles estaven molt nervioses, anant amunt i avall del pis de carrer gran, on vivíem abans).
Els pares van tenir molt bon gust en escollir aquesta ubicació. La “terrassa” dona a la plaça Sant Joaquim, un oasi de verd i tranquil·litat dins la sorollosa i bruta ciutat. Des d’aquí pots anar caminant al centre i alhora ets a tocar de la Ronda de Dalt per sortir de Barcelona amb un salt. Quants cops vaig pujar en bici a Collserola, en un pim pam, i vaig anar a córrer al Güell en un pam pim, o en bicicleta a la Universitat. Tot estava a prop, perquè estàvem al centre o almenys és com jo ho veig. I molt a prop de la bulliciosa i animada Gràcia, però apartats del seu xivarri. Un luxe vaja.
Els records em van venint al cap, desordenats. De petita m’agradava remenar el joier de la mama (ara l’Aina ho fa amb el meu), recordo l’olor de net dels llençols i les tovalloles, mmm, tot ben plegadet. Estic contenta que recentment, buidant el pis, un noi italià volgués aprofitar aquest armari, de fusta de debò, el va desmuntar amb tanta cura! Els divendres miràvem l’1, 2, 3 o Vacaciones en el mar, tots junts. Però no em deixaven mirar Kunta Kinte perquè tenia 2 rombus. Mola recordar la sensació d’estar junts fent la mateixa cosa. En una ocasió la tele va començar a fer pampallugues, vam fer venir el tècnic qui, revisant el cable de l’antena, el va trobar rossegat pel meu hàmster, que s’havia escapat uns dies de la seva gàbia. Maleït rosegador. Cada nit posàvem menjar per atrapar-lo però res, cada matí el menjar havia desaparegut però el ratolí no hi era.
D’animals en vam tenir uns quants: un gos que vam cuidar uns dies, la Bufa, la gata peluda i esquerpa, d’ulls preciosos, periquitos, canaris, hàmsters i cobaies. Aquí vaig aprendre a tocar cançons kumbes amb la guitarra, amb l’ajuda d’una veïna de la placeta. Recordo nits fins a les tantes, amb la porta de la meva habitació tancada i els dits plens de durícies de tant tocar. Els pares es van aficionar a la sarsuela i sovint eren fora en assemblees, assajos i funcions. Durant un temps el pare i jo vam compartir despatx (a l’antiga habitació del Leonard, anteriorment el papa tenia el despatx enmig del passadís, el Pau també el va tenir enmig quan vivíem a Hipercor), allà el pare s’inspirava per escriure el Butlletí dels Amics de la Sarsuela de Gràcia. Quan ho feia en català em demanava que li corregís. Gallec de naixement i català d’adopció, sempre va estimar i respectar totes les llengües.
Durant uns anys l’àvia conservava el pis del carrer gran, on jo dinava cada dia i tota la família dos cops per setmana. El pare feia jornada partida, tenia unes hores per dinar, ara ho trobo sacrificat però en aquell temps era normal, també el pluriempleo. A canvi no ajudava gaire a casa, només els darrers anys entrava a la cuina per fer-se el sopar, una truita a los finos hierbajos (julivert) deia, perquè volia sopar aviat. Un cop recordo que va rentar els plats i els va deixar escorrent-se sobre el marbre directament, quin merder va fer amb l’aigua regalimant moble avall. Tant llest per algunes coses i tan totxo per altres.
El pare fumava, Ducados, i després puros i després pipa. Volia deixar-ho, la seva filla, estudiant de Biologia i conscient del mal que s’estava fent a ell i als altres, es va encarregar de fer-se molt pesada perquè ho deixés. Però crec que el que el va convèncer més va ser l’embaràs de la jove, qui li demanava que es fumés el piti al balcó. Va costar però el pare va aconseguir deixar de fumar.
Ara sóc al pis, vull empapar-me d'ell, no vull que se m'oblidi. Li tinc carinyo i, al mateix temps, vull passar pàgina, deixar-lo anar i que una altra família continuï la història, com estem fent nosaltres a Sant Andreu. Quan sóc aquí hi estic tant bé. I això que ara no queda res. La porta, el terra (parquet de fusta mmm, parets i quatre llums). Al balcó ja no hi ha plantes, a la cuina no queda menjar, al menjador ningú pot posar la tele, a les habitacions no hi ha llits per dormir. Però el que més trobo a faltar és la mama. Ella i jo. Els divendres de dinar i sèrie, les xerrades i els cafèsambllet.
Me n’adono escrivint aquesta oda que no és tan el pis com els records del que hi vaig viure el que em posa trista. Així que el deixo anar, adéu piset de Sant Gervasi. Gràcies per acollir-me, per guarir-me i guardar-me uns quants secrets.
